QUAN LA LLUNA VA VOLER REGNAR

Feia vent a l’Univers. La Lluna es despertava del seu llarg descans. Havia somiat que ja no era com ara. El Sol l’esperava pel relleu mentre jugava amb les ombres allargades i els núvols rogencs.

-Adéu, senyora, jo em retiro- s’acomiadava.

-No, no, espera, Sol, vull fer-te una pregunta.

-T’escolto.

-Què he de fer per ser com tu?

-Oh, vols ser com jo?

-Crec que sí.

-I per què ja no vols ser com ets?

-Estic cansada de donar poca llum, de mostrar-me per parts, d’il·luminar menys que una espelma, de viure sempre a la foscor.

-És això dolent per a tu?

-Ni dolent ni bo, només vull que canvii. També vull ser reina.

-Què faries si fossis reina?

-Donar la escalfor necessària per a que hi hagi vida, romandre sempre sencera per a tots, enviar somriures d’espiga i assutzena…vull queguardin amb ànsies el meu despertar que m’adorin com la deessa que seré.

-Tens grans ambicions.

-Clar que sí, però digue’m, què he de fer?

-Què difícil és contestar-te… només puc dir el que jo vaig passar per arribar a aquest tron… I sé que tots els sols han passat per les mateixes etapes, son imprescindibles per regnar al dia.

-Digue-me-les, si et plau.

-Primer t’hauràs de transformar per dins. Sorgiran explosions en tu que t’originaran erupcions i tot el teu ésser anirà canviant.

-Segueix, segueix…

-La teva escorça s’estirarà per deixar camí a l’enegia… i quan hagi sortit, la teva pell estarà tenyida de ferides candents que hauran de cicatritzar lentament.

-Uf! Sembla dur.

-Ho és. El creixement és patiment.

-I llavors, ja seré reina?

-No, per cert. Encara queden passes escabroses. En aquest momenthauràs aconseguit la capacitat de regnar, però a partir d’aquest moment hauràs de trobar els teus seguidors a l’Univers.

-Ah, entenc, he de conquerir el meu regne.

-Quelcom semblant. Hauràs de convèncer als astresperquè vulguin rebre la teva escalfor i respondre a les seves demandes, crear-lis esperances de futur, donar-lis les seves rutes que acompanyaran amb la teva, oferir-te com a servidora de les seves necessitats.

-Però no ha de ser el contrari? Han de ser ells els qui es posin al meu servei, no?

-Si ho fas així, et quedaras sensesúbdits, perquè els altres Sols compleixen aquesta Llei de l’Univers la que parla del servei en l’amor, i s’emportaran els teus seguidors.

-Bé, jo puc aceptar a deixar-lis la meva escalfor i la meva lllum. Què més?

-Hauràs d’aprendre a complir amb puntualitat els teuscompromisos sense faltar un dia, un minut, un segon. Aparèixer al matí, recorrer l’horitzó amb la mateixa cadència, arribar al teuzenit a l’hora prevista, i tenir la humiltat d’acomiadar-te mentre el teu color i la teva escalfor esdissipen. Cada dia moriràs.

-Pot ser semblant al que faig ara. No em sembla difícil.

- Soportaràs als qui t’enfosqueixen sense lluitar contra ells, acceptaràs amb resignació que t’obliguin a ocultar-te i seguiràs somrient per retornar amb la teva llum i la teva escalfor.

-Com es pot fer això a una reina?

-Perquè és una de les parts del compromís.

-Bé, bé, estimat Sol, i quan podria estar en condicions de regnar?

-Amiga meva, passarien milions d’anys, milions…

Ella va guardar silenci. I el Sol va marxar per l’horitzó de l’oest. Aquella nit la Lluna va estar pensant… pensant… si seria negoci canviar el seu principat per un regne tan llunyà… i dur d’obtenir.

José Antonio Prades